ELS FANTASMES I LA VIDA

Jove és la característica d’aquest llibre: el títol és jove, el protagonista és un jove escriptor (que deixa de ser tan jove), l’autor és jove i novell i l’editorial, Raig verd, és una jove editorial de Barcelona que s’estrena amb una línia de narrativa interessant i suggerent. Tot i que l'estil no sembla que sigui una de les prioritats de l'escriptor, la novel·la que tenim a les mans és fresca, atrevida i malda per explicar, entre d’altres coses, quins són els processos vitals i creatius d’un jove literat que pretén convertir-se en el nou impacte de les lletres catalanes. 

Així doncs, el protagonista és un escriptor i la història que s’explica és la gestació d’una novel·la (la que estem llegint?) que dura ben bé deu anys. Els primers intents del protagonista per escriure una obra literària són fallits per diverses raons. Tal i com diu el narrador, el jove autor s’ha estimbat al precipici abans de poder acabar els seus projectes narratius. I és que qualsevol escriptor lluita constantment contra els seus fantasmes: aquelles lectures que han fascinat en algun moment de la vida i que exerceixen no ja com a model, sinó com a una fita impossible. Només es pot arribar a escriure si hom és capaç de conviure amb aquesta pressió i intenta no assemblar-se a cap model i alhora els integra en les pròpies creacions. D’alguna manera, com en tantes altres coses, cal matar el pare. I Víctor Sabaté ho fa: és capaç de convertir els espectres d’aquests models en matèria novel·lesca. D’aquesta manera, els referents literaris, explícits o no, són l’eix que construeix l’argument i el ritme de tota la narració. Hawthorne, Melville, Ocampo, Bioy Casares, Borges, Vargas Llosa... esdevenen el motor de la novel·la: són la causa i la conseqüència de tot el que hi passa. Una vegada més, la metaliteratura i les narracions autorreferencials serveixen per crear un artefacte literari complet.

El resultat és una novel·la curta on es reflexiona sobre binomis des de la no lleugeresa però sí senzillesa: vida i literatura; lectura i escriptura; fantasia i quotidianitat. No es pretén aportar lliçons o solucions a aquests absoluts vitals sinó que es plantegen de forma subtil. Els protagonistes es mouen entre una vida anodina i les aspiracions de la creació literària, entre les esperances quotidianes importants, com esdevenir pares, i les experiències paranormals, com descobrir que el fantasma d’un escriptor del segle passat ha plagiat un conte de joventut. La veu del narrador, que és la del protagonista, mostra un to de perplexitat al llarg de tota la novel·la: el fet que està narrant és inexplicable per les lleis naturals i això justifica el to dubitatiu i sorprès, però també es narren altres elements absolutament quotidians tenyits de realisme (com treballar a la recepció d’un hotel, anar a comprar llibres a la llibreria La Central o voler tenir un fill) amb el mateix to. I és que la vida quotidiana, per molt insubstancial que sembli, sovint també deixa els seus protagonistes perplexos.

És aquest to agredolç el que trobem més interessant de la novel·la: la fantasia, la literatura, poden tenyir la realitat, però massa sovint només l’edulcoren. La vida, en definitiva, és el que queda. Encara que estigui poblada de fantasmes i d’altres elements fantàstics cal conviure amb la rutina, amb els fracassos, amb les decepcions. I alhora, és potser gràcies a aquesta fantasia, a la literatura, en definitiva, que es fan suportables les rutines, els fracassos i les decepcions. 

Article publicat a l'Espira, suplement cultural del DBalears el diumenge 25 de novembre