“SÒCRATES I ELS SANTS ENSENYEN EXISTINT” Rellegir Gerges Steiner

Article pulicat a la revista Perspectiva Escolar, núm. 379 Gener-Febrer 2015 

dins del monogràfic Una mirada ètica des dels sabers

Fa poc més d’un any vaig deixar la meva categoria d’alumna a l’acabar l’última assignatura de la Universitat, etapa que he allargat tant com he pogut, amb una llicenciatura, un grau i un màster.  Al llarg de tota la meva trajectòria d’estudiant, poques vegades, si haig de ser sincera, s’han donat les característiques educatives que intentaré establir en aquestes pàgines. Aquí pretenc reflexionar sobre la necessitat o no de la presència de la literatura a les aules. Ho faig des de la teoria literària, però prenent com a punt de partida algunes experiències personals que il·lustren quina és la màgia de la paraula; la força transformadora de l’art; la relació entre oralitat, llenguatge i educació; i, finalment, la condició perquè tot això és doni, un compromís ètic. 

“La funció alliberadora de l’art resideix en la seva singular capacitat de somniar a pesar del món, d’estructurar el món de manera diferent” 

G. Steiner a Extraterritorial 

La primera relació amb la literatura que vaig tenir va ser lluny del context escolar i segurament des d’abans de tenir memòria. Va ser quan la meva àvia m’explicava contes i jo els rebia màgicament. Els seus contes només seguien una premissa: no eren mai tristos i els recollia bàsicament de dos llibres: Les mil i una nits i el Nou Testament. Com Sòcrates i els sants, la meva àvia ensenya existint. De la mateixa manera, els estius es definien per, entre d’altres coses, el llibre escollit. Des de ben petits el meu germà i jo vam tenir la sort que ens llegissin en veu alta grans obres de la literatura d’aventures: Stevenson, London, Kipling, Verne, etc. Els pares i l’àvia llegien en veu alta transformant oralment el món que ens envoltava. A més a més, tinc la sort de tenir totes aquestes lectures perfectament integrades: no les he llegit mai i és com si les hagués rellegit una vegada i una altra. 

Que el llenguatge defineix l’ésser humà com a tal sembla avui en dia afirmar un lloc comú. De tota manera, quan destinem més de cinc minuts en reflexionar què implica aquest misteri, el del llenguatge, ens adonem de la màgia que porta implícita una paraula, o bé una frase una mica més complexa, i ja no diem una articulació llarga amb algun temps verbal complicat. El llenguatge és el centre de la condició humana, n’és la seva identitat i determina la seva presència històrica. “L’home és un animal que parla”, defineix Hesíode, prop del s. VIII aC. El Déu hebreu es manifesta a través d’enigmes lingüístics, de tautologies al voltant del pronom en primera persona: “Jo sóc el que sóc” (Ex 3, 14). Per tant, és mitjançant un intercanvi lingüístic que reconeixem la pròpia existència i l’existència de l’altre, inclús l’existència de la divinitat. És la gramàtica que estableix les nostres formes de relacionar-nos, els nostres llaços de parentiu, les nostres lleis socials i culturals. És la complicada estructura simbòlica del llenguatge la que ens defineix com a homo sapiens. 

Aquesta concepció del món i de l’ésser humà basada en la paraula, en l’articulació lingüística i en el discurs, és una característica de la civilització grega i judeocristiana. El punt de vista grec i hebreu s’esforcen per donar sentit al món i ordenar la realitat sota el règim del llenguatge. La cultura occidental, per tant, s’ha format sobre els pilars de Mnemòsine (la mare de les Muses, la musa de la memòria encarregada de fer-nos recordar, entre d’altres, tots els versos de la Ilíada), del mestratge de la Torà o de l’afirmació de Sant Joan (“Al principi existia el qui és la Paraula” [1,1]). Tota experiència humana, per tant, a occident, queda enclada en els límits del llenguatge. Els girs filosòfics i artístics del segle XX fins i tot neixen d’aquí mateix: l’anomenada revolució del llenguatge protagonitzada, d’entre d’altres, per Wittgenstein, no es podria haver donat en cap altre lloc més que a la civilització occidental. 

Avui en dia, però, sembla que les paraules s’hagin gastat: que estiguin cansades i hagin perdut per un costat la seva innocència original que les carregava de misteri, màgia i força reveladora, i per l’altre que siguin incapaces d’acceptar la càrrega de nous significats i pluralitats profundes. Vivim en un semianalfabetisme: tenim entre tots una habilitat elemental per llegir i produir textos senzills però hem perdut el sentit transcendent de la paraula, aquesta relació directa amb la nostra identitat, cosa que es reflecteix en la impossiblitat d’aprofundir en qualsevol discurs que ens envolta.  Hem limitat el llenguatge a una qüestió d’utilitat: el fem servir tan sols per comunicar allò necessari. A aquestes alçades no sabem si això és una marca de modernitat, postmodernitat o una conseqüència de les tecnocràcies i la cultura de masses. 

Enmig d’aquest panorama, l’art (i en especial la literatura, per la seva condició lingüística) ha de servir de boia. La literatura no deixa de ser llenguatge utilitzat de manera especial, descarregat de la seva única condició i obligació d’informar. La literatura, a diferència de la comunicació quotidiana, selecciona els seus materials seguint uns objectius i criteris que s’aparten de la utilitat immediata o de l’intercanvi irreflexiu i pla. Esdevé l’únic mitjà que tenim per retornar al llenguatge la seva funció alliberadora, màgica, reveladora i transformadora de la realitat. Ensenyar literatura, art, no és, per tant, acumular coneixements culturals, saber reconèixer autors i obres (ser en definitiva un bon adversari al Trivial) sinó que és retornar a l’art i al llenguatge la seva capacitat transformadora del món. 

He acabat estudiant Teoria de la Literatura i Literatura Comparada a la Universitat Autònoma. Al batxillerat no sabia que existien uns estudis similars però vaig fer un treball de recerca titulat Música i Literatura en el qual a la primera part establia els plaers que m’aportava la lectura i a la segona comparava aquests plaers amb la relació que uns personatges de diferents novel·les establien amb la música. Teoria de la Literatura i Literatura Comparada a través de la intuïció. Avui ja penso que no era només intuïció, era cert mestratge del tutor. L’Andreu  Vidal va ser el professor de català des de tercer d’ESO fins a segon de batxillerat i a més de provocar que fes un treball de recerca com el que vaig fer, em va fer descobrir que llegir no sempre és un passatemps i que a vegades fins i tot costa i és dolorós. Però és llavors quan la lectura és més profunda, més transformadora. 

Cal apuntar una idea més: l’escola és un hàbitat natural on el llenguatge pot prendre tota la seva condició màgica perquè l’educació és una art bàsicament lingüística i oral. L’oralitat defineix moltes vegades allò que passa dins d’una escola. El mestre és una figura que míticament s’ha associat al rapsoda perquè comparteixen l’oralitat, qüestió que converteix aquestes dues arts, per definició, en poètiques. 

Plató deixa escrit al Fedre que només l’oralitat i la memòria poden garantir una educació honrada. L’escriptura indueix a l’oblit, és un atac a la memòria, únic do humà que fa possible l’aprenentatge. Plató ho escriu (malgrat l’aparent contradicció), però és Sòcrates qui actua segons aquestes idees. I com que hem dit que formem part de la cultura occidental, la Torà també estableix el mestratge en l’oralitat a partir del text mític (rabí vol dir mestre), i Jesús confia el seu mestratge únicament a la paraula dita.

L’acte d’educar des d’aquest punt de vista, es converteix en un context perfecte, perquè és en el seu ADN, en el qual el llenguatge restableixi el seu valor transcendent de transformador de la realitat i definidor d’identitats. Perquè el mestre i l’alumne tenen una relació oral i rica, que permet la creació de nous mons a través del llenguatge.

“Un humanisme neutral és o una pedantaria o un preludi d’allò inhumà” 

George Steiner a Lenguaje y silencio

Fins aquí ha quedat justificada la imminent necessitat de retornar al llenguatge i l’art la seva funció ancestral de definició del món i l’ésser humà. Però de la mateixa manera que no s’ha de confondre l’art amb col·leccionar cromos sobre cultura general, tampoc no ens hem d’oblidar que l’art i la cultura no són bones per definició.

Avui en dia també és un lloc comú afirmar que la sensibilitat i la producció artística no representen cap mena d’obstacle per a desenvolupar la barbàrie. Però no està de menys recordar-ho. Per què, doncs, parlar de música, de poesia o de pensament filosòfic a les aules si sabem que no només no ens salvaran del mal, sinó que potser estem donant armes per poder viure en aquest món adoptant una actitud i una mirada relativista davant l’horror dels altres? 

La raó és clara i s’ha intentat exposar abans. La clau està en la manera: sense compromís ètic, la cultura no només no serveix de res, sinó que és reprotxable. I només cal recordar de tant en tant la gran icona per definició del mal, el nazisme, i la seva relació amb l’alta cultura. Tan sols per això, podem afirmar que ensenyar literatura, o cultura en un sentit ampli, sense un posicionament ètic, és a dir, de manera superficial, és fins i tot pitjor que ensenyar-la malament.

Cal afegir una idea més. Estem en un marc educatiu i resulta que l’educació, la relació mestre-alumne, és igualment perillosa sense aquest compromís ètic. Aquesta relació, com tantes d’altres, està basada en un lligam de poder. Frivolitzar-la, igual que frivolitzar l’art, la cultura, la literatura, ens pot abocar sense remei a l’horror.

Jordi Castellanos per a mi ha estat el professor que més clarament ha mostrat la relació entre compromís ètic i ensenyament artístic. Les seves classes van ser de les poques a la universitat que aprofundien i alhora fugien de tòpics, superficialitats i mitges veritats. Per a Castellanos, la literatura és un mitjà pel qual l’individu s’enfronta a les alteritats i no serveix de res, per tant, si no et posiciona davant dels altres. A través de les seves classes, dels seus textos, em va ensenyar que la tasca de l’historiador, de l’estudiós o del crític literari, és estrictament social i cívica. Els intel·lectuals només ho són si esdevenen ciutadans. En el seu mestratge, el compromís relacionat amb la força transformadora de l’art hi quedava exemplificat.  

Com dèiem, vivim temps d’incertesa, en una postmodernitat que encara cueja i un populisme de masses cada cop més naif. El relativisme, l’avorriment o el tedi (l’ennui dels romàntics) i la veneració a l’estètica de la violència han esdevingut uns valors primordials. En aquest context, el llenguatge, l’art i el compromís ètic, el criteri, esdevindran l’eina transformadora de la realitat.

JORDI CASTELLANOS. CIUTADÀ D’AVUI

Per fer bones ressenyes literàries suposo que és preferible haver creat cert lligam emocional amb l’objecte ressenyable. En aquest cas, però, el vincle emotiu en dificulta la tasca. Em disposo a parlar del primer llibre que es publica de Jordi Castellanos pòstumament, a un any just de la seva mort. No sóc la deixebla que més estretament va treballar amb el Jordi ni molt menys una alumna destacable però vaig tenir la sort de poder assistir a la seva assignatura Novel·la catalana del segle XX (una optativa des de la meva llicenciatura de Teoria de la Literatura) i després de compartir algun projecte amb ell (Traces, com tants d’altres, i l’exposició sobre Maragall, de gran importància per a mi). Tinc la sensació de ser de les últimes generacions que hem pogut aprendre del seu mestratge i me’n sento afortunada. Alhora em deixa ben lluny de tanta altra gent que ha treballat colze a colze amb el Jordi i que se’n pot considerar realment deixeble o amic. De tota manera, com deia, el llibre que ha publicat l’Avenç sota el títol Literatura i societat. La construcció d’una cultura nacional, un recull de textos emblemàtics del Jordi escollits i ordenats per Jordi Marrugat, no és un record pensat i fet per aquells que vam estar més o menys a prop de la seva figura: sinó que es tracta d’un llibre on es mostren les idees i les aportacions d’un intel·lectual que reflexiona sobre la identitat nacional i la seva cultura.

El que ofereix  aquest llibre és, com hem dit, un recull de textos de Jordi Castellanos. No es tracta, però, d’un refregit, sinó d’una acurada selecció d’articles que pretenen dibuixar la dimensió intel·lectual del professor Castellanos i alhora oferir un mostrari de les seves aportacions en el camp de la història de la literatura. La introducció ofereix un recorregut biogràfic i professional de l’autor alhora que contextualitza els articles escollits. Tanca el recull la profunda entrevista de Josep M. Muñoz a Castellanos que va publicar l’Avenç en el seu número de maig de 2012. El llibre està dividit en dues parts: la primera, sota el títol “Sobre la funció de la literatura i el seu estudi”, és una recopilació de quatre articles en els quals Castellanos reflexiona a l’entorn de la seva disciplina d’estudi alhora que es posiciona vers la cultura, la història, la literatura o la universitat. No m’equivoco, crec, si afirmo que es tracta potser del més valuós d’aquest llibre. Llegint seguidament aquests articles, que els separen deu anys cada un,  es manifesta l’intel·lectual: el Jordi Castellanos preocupat per la funció cívica no només de l’art i la cultura, sinó de l’historiador de la literatura.

És a través de la lectura d’aquesta primera part del llibre que es va construint la figura professional i humana de Jordi Castellanos. Les seves idees i posicionaments ideològics vers la seva matèria d’estudi queden absolutament reflectides en aquests textos (i en la segona part, manifestades en exemples pràctics). Per a Castellanos, la literatura, l’art, és un mitjà pel qual l’individu s’enfronta a les alteritats. La literatura, per tant, no serveix de res si no et posiciona davant dels altres. Queden absolutament desterrades, per tant, les torres de marfil construïdes a les facultats o d’altres espais. Perquè en definitiva, “siguin d’ivori o de ciment armat, les torres acaben enfonsant-se”. La tasca de l’historiador, de l’estudiós i del crític literari, per tant, és estrictament social i cívica. Aquesta idea de civisme tenyeix tota la seva trajectòria com a historiador i professor. Per això els intel·lectuals els entén com a ciutadans. El diàleg constant, per tant, entre passat i present vertebra tots els seus discursos: la literatura és fruit del recorregut històric i per tant el producte del present ho és també del passat. Aquesta manera d’entendre la seva disciplina d’historiador de la literatura ha fet que Castellanos fos recorrent en els seus temes. Fugint de la col·lecció de cromos i de les superficialitats, ha treballat sempre de forma circular: retornant a uns autors, a unes èpoques, a uns temes i a unes obres determinades amb la voluntat de modificar i ser crític amb els seus propis discursos. D’aquesta manera va convertir les seves classes en un vertader laboratori: cada vegada que es disposava a explicar quelcom, repensava la matèria. La docència, per tant, ha anat absolutament lligada a la seva tasca com a investigador, per sort de tots els seus alumnes.

És per aquesta dimensió cívica i social que va intentar sempre convertir la universitat en un espai de col·lectius que estudiessin intensament els processos culturals de creació simbòlica nacional. S’ha comentat molt aquesta dèria del Jordi d’escampar projectes i deixebles. Per això som tanta la gent que ens considerem d’alguna manera continuadors d’una tasca o d’una manera de fer. Finalment, el que també es percep en aquesta primera part del llibre és el valor nacionalista que el Jordi donava a la història de la literatura (per alguna raó el subtítol del llibre ha estat “La construcció d’un cultura nacional”). Lluny d’un discurs aliè a les deconstruccions postmodernes, el Jordi assumia l’engany de la sintaxi, del llenguatge i del símbol i l’utilitzava per a reconstruir nous discursos sempre lligats, com ha quedat clar, a la societat i, per tant, al valor nacional de la cultura. En moments com els que estem vivint, en els quals proliferen els discursos patriòtics i populistes sense gaire fonament,  venen molt bé les reflexions del Jordi honradament nacionalistes i  basades en profunds i crítics arguments.

Com ja hem dit, la segona part del llibre esdevé la concreció de la teoria exposada en els primers quatre articles. Com també he comentat, és un luxe la lectura continuada d’aquests articles perquè esdevenen un conjunt orgànic: del posicionament ideològic vers la disciplina i la revisió constant de la tasca de l’historiador de la literatura o de la funció social de la literatura, a la concreció en matèries determinades d’estudi. Els articles escollits tenen una voluntat testimonial, perquè n’hi ha d’emblemàtics com el discurs d’ingrés a la Secció Filològica de l’IEC al 2005, i alhora representativa de la llarga, però massa curta, trajectòria professional del Jordi. Els vuit articles recollits no estan ordenats cronològicament sinó formant un arc temporal que descriu les matèries d’estudi de Castellanos: des del Modernisme a la postguerra acabant amb un balanç de la literatura catalana del segle XX. D’aquesta manera, es mostren exemples dels seus diversos interessos.

Encara que tots aquells que haguem passat per les seves classes tinguem en carpetes aquests mateixos articles fotocopiats d’Els Marges, l’Avenç o de les miscel·lànies on estan publicats, torno a repetir que la lectura prèviament contextualitzada pel seu posicionament teòric vers la matèria i la disciplina és molt enriquidora. Alhora, no es tracta d’un llibre feixuc ni pensat i escrit per les capelletes universitàries, sinó que és de lectura recomanable a tothom que estigui una mica interessat en la funció social de la  cultura i la literatura. Ell mateix, com ha quedat clar, no hagués volgut construir una altra torre de marfil, amb aquest llibre.

Jordi Marrugat tanca la seva introducció citant l’entrevista publicada com a epíleg en aquest volum. I em temo que jo no puc acabar d’una altra manera:

Jo sóc de la gent que he cregut i que crec que una bona formació cultural i la via de  la lectura i de l’aprenentatge és una de les formes no només de dignificar la vida sinó també d’igualar la societat. [...] jo he cregut molt, i crec, en la cultura.

En la cita queda clara aquesta dimensió cívica que el Jordi va donar sempre a la cultura i, per tant, a la seva tasca com a historiador de la literatura. A hores d’ara, un any sencer trobant a faltar el Jordi pels passadissos de la facultat, és potser aquest el millor homenatge que li podem fer: no oblidar mai, malgrat tot, aquesta fe en la cultura i intentar ser igual de coherents, rigorosos i crítics amb la construcció cultural de la qual tots en som partícips. I potser és aquesta una de les lliçons és valuoses que trec del seu mestratge, anys després d’assistir a les seves classes.  

[publicat a Núvol: http://www.nuvol.com/critica/jordi-castellanos-ciutada-davui/] 

DEIXAR EL COS A LES LLETRES

S’ha acabat l’agost i toca pensar, haguem fet vacances o no, en la tornada a la normalitat. I, per tant, no només cal omplir l’estoig i deixar a punt les motxilles pel curs, sinó tenir en compte les novetats que ens esperen a les llibreries després dels clàssics que ens hem empassat durant aquest estiu. Entre elles trobem, tres anys després, un altre llibre de contes de Sergi Pàmies: Cançons d’amor i de pluja. Una bona manera d’enfrontar aquest mes de setembre.

De nou es tracta d’un petit llibre: de la col·lecció Mínima Minor de Quaderns Crema i de poc menys de 200 pàgines. Una vegada més, l’estil de Pàmies es presenta clar i lluminós: precís però sense preciosismes; elaborat i pensat sense cap mena de recurs barroc. El llibre manté una estructura amb certa cadència. Més d’un cop, l’escriptor ha afirmat que la música, i la cuina, l’ajuden en els seus processos creatius, i en aquest llibre sembla clar: a part del títol, clarament musical, fins a cinc contes porten el nom de “cançó”: “Primera cançó”, “Segona cançó”, etc. fins a “Última cançó”. Es reparteixen al llarg del llibre definint una cadència i una estructura marcada. Cal tenir en compte, a més a més, que aquests cinc contes tracten el mateix tema: l’amor infeliç, el trencament amorós, o l’absurditat de l’amor quotidià. Tema, d’altra banda, recurrent en la narrativa de Sergi Pàmies. Tanca el recull el conte “Posteritat” que serveix de bon colofó ja que conté alguns dels temes habituals i el to més característic de l’escriptor. En aquest conte, algú ha previst fins al límit la seva mort: com ha de ser la vetlla, el funeral, el recordatori, els actes d’homenatge, etc. Hi ha coses, però, que no es poden controlar: com la pluja que ha limitat l’assistència al funeral o els amics que marxen corrent de l’acte i obliden el protagonista així que engeguen la ràdio del cotxe. La mort, un dels grans temes d’aquest llibre, tractada amb l’humor característic que tenyeix les vides quotidianes i absurdes dels personatges de Pàmies. Considerem que és un bon tancament de Cançons d’amor i de pluja.

S’ha dit que Sergi Pàmies ha anat recorrent cada vegada més a la seva biografia particular, i la dels seus pares, en detriment de les dosis de fantasia dels primers reculls de contes. Realitat i ficció, guanyant la primera sobre la segona a mesura que l’autor ha anat acumulant títols. No sé si és ben bé veritat perquè els límits entre una i l’altra sempre són confusos: el propi autor en parla en un dels seus contes de tema metaliterari, “Autobiogràfic”. El que sí que és cert és que en aquest llibre, i potser en els dos anteriors, cada cop hi ha una preocupació més gran per temes de maduresa: la mort d’aquells que has estimat, com els pares, la vellesa o el pas del temps esdevenen preocupacions que queden reflectides en aquests contes. En sis d’ells, la mort n’és la protagonista. I d’aquests, la figura de la mare n’és una constant. Lligada a la mort, la vellesa o la memòria (com el conte “La bufanda”, on una dona vella no és capaç de teixir com ho feia abans però insisteix en voler acabar una bufanda, o a “Tornar a casa a peu”, en el qual un home madur recupera els hàbits dels seus pares morts per obligar-se a recordar-los) esdevenen també temes rellevants. El conte “El Nínxol”, el més llarg del recull, és potser on es reflexiona amb més profunditat sobre tots aquests temes. El narrador, amb unes clares connotacions autobiogràfiques, descriu la mort absurda del germà gran del seu pare durant les primeres setmanes de la Guerra Civil. Els altres dos germans viuran una vida marcada per l’absència d’una persona estimada, qüestió que els determinarà profundament. En aquest conte es plantegen altres temes importants com la memòria a través de les generacions, quan el protagonista reflexiona sobre de quina manera el seu fill adolescent conviu amb la història dels seus avis. És segurament aquest un dels contes més reeixits del llibre.

A Cançons d’amor i de pluja es mantenen els relats de vides quotidianes absurdes típics de l’autor. Aquests contes esdevenen una mena de catàleg de vides infelices que posen en evidència la incomprensible quotidianitat. A part dels contes de tema amorós que ja hem esmentat, la biografia de l’home discret que arriba a ser invisible a “La vida inimitable”, o la de l’artista sense obra a “Breu història de l’art”, en són clars exemples. Dins d’aquesta categoria en destaquem el conte “Nova York, 1994 (notes per un conte)” perquè també considerem que és dels més rodons del recull. En aquest conte, un protagonista paranoic i corsecat pels nervis assisteix amb la seva dona, a qui és incapaç de fer feliç perquè no li pot fer un fill, a un sopar a casa de Paul Auster i Siri Hustvedt. A part del to humorístic que destil·la aquest relat, s’està explicant el despropòsit d’una vida marcada pels nervis que obliguen al personatge a no poder viure intensament un sopar amb uns escriptors que admira (preocupat com està que el taxista de tornada els assassini abans d’arribar a l’hotel) o d’un viatge a Nova York amb la seva dona (la impossibilitat de la paternitat pesa com una llosa en la relació). A més a més, aquest conte insinua un altre tema important d’aquest recull: el metaliterari. Tal i com indica el títol, l’anècdota a casa els Auster és només un apunt per a escriure alguna cosa.

Per tant els contes sobre l’ofici d’escriptor també apareixen en Cançons d’amor i de pluja. Contes on la segona persona apel·la el lector, com “La clau del son”; o que reflexionen, sempre des del punt de vista de l’escriptor, sobre temes com el cànon, a “Els millors contes del segle XX”; o sobre l’idoneïtat d’afegir o no uns agraïments al final d’un llibre, a “Agraïments”; o de les preguntes incòmodes en els clubs de lectura a “El col·loqui”, formen part d’aquesta temàtica metaliterària. En algun moment, a més a més, sembla que l’homenatge a Paul Auster no s’hagi limitat al conte on Sergi Pàmies el fa aparèixer com a protagonista. El joc de finestres i la relació entre personatge-autor-lector de “La clau del son” o el conte “La llibreta” poder fer pensar en l’autor de La trilogia de Nova York. 

Finalment, cal afegir que una vegada més l’autor incorpora algun conte basat en un joc de paraules que posa en evidència que el desajustament en l’àmbit lingüístic és una marca més de les vides absurdes que vivim. Com en el conte “Com dues gotes d’aigua” del llibre Si menges una llimona sense fer ganyotes, en “Matar el temps”, del recull que ens ocupa, el narrador juga a matar el temps de forma literal, o en el conte “Humor” es planteja el problema de  la injustícia que suposa poder deixar el cos a la ciència i no a les lletres. Es tracta de contes que són mers acudits lingüístics, jocs de paraules que marquen els límits de l’automatització del món a través d’aquestes expressions figurades i fossilitzades en la nostra parla i que condicionen les nostres conductes.

Tot això és el que podem trobar en aquest nou recull de contes de Sergi Pàmies. Es tracta d’un llibre que traspua una bona artesania, reflexió i una maduresa artística considerable tant pel que fa l’estil com pel tractament de certs temes. L’únic que se li pot retreure és que es tracta d’un llibre que podria fer-se reiteratiu pel que fa la pròpia producció de l’autor. Potser és un error, tant dels moments que vivim, exigir sempre novetats als escriptors i a vegades oblidem la importància de desenvolupar un llenguatge artístic propi, qüestió que Sergi Pàmies ha aconseguit amb escreix, obrint-li les portes a deixar el seu nom, no sé si el cos, a les lletres catalanes. 

[publicat a Núvol: http://www.nuvol.com/critica/sergi-pamies-deixar-el-cos-a-les-lletres/] 

ZYGMUNT BAUMAN I ELS COMEDIANTS

Zygmunt Bauman, a la seva última conferència a Barcelona aquest passat desembre, d’entre d’altres idees que ja formen part dels seus discursos líquids habituals, va tornar a reivindicar un ús vertaderament ciutadà dels espais públics. Reconvertir els espais públic en llocs de participació a llarg termini més que permetre que segueixin essent indrets de trobades fortuïtes i breus, reutilitzar-los com a espais de diàleg, debat, confrontació, acord, a la manera grega clàssica, és una de les vies, segons Bauman, per lluitar contra la fugacitat, superficialitat i brevetat del món aquós on vivim. I en aquesta temporada de calor i turisme a Barcelona sembla un bon moment per recordar-ho. Per reivindicar-ho. Tornar a fer nostres els carrers i les places per lluitar contra la tematització del centre històric de la ciutat. Aguantar els ramats de guiris sense cedir ni un pas i utilitzar la nostra ciutat com a espai real de convivència potser és l’única manera de lluitar contra el cartró-pedra que ens volen fer tornar. Que la vida al carrer sigui nostra i per nosaltres i no un espectacle a l’estil Port Aventura pels turistes. L’estiu passat l’ajuntament es va inventar aquelles festes setmanals on colles castelleres, bastoners i diables feien el seu número mentre algú ho retransmetia en anglès sense més intenció que els turistes s’hi fessin fotografies pensant que estaven realment davant d’una manifestació espontània de la cultura autòctona. Si no ens volem convertir definitivament en mones de zoo hem d’evitar aquests espectacles buits de qualsevol contingut i convertir l’espai públic en escenes vertaderes: escenes de confrontació i diàleg, tal com reclama Bauman. La festa només així serà reivindicativa i, per tant, només així podrà ser vertadera festa.

Aquestes setmanes de juliol s’ha pogut veure en algunes sales de cinema (no gaires i durant poc temps) el documental Amb el sol a la maleta de la companyia Els Comediants. A més a més de formar part dels esdeveniments que la companyia històrica ha estat preparant al llarg del curs per celebrar el seu quarantè aniversari, es tracta d’una pel·lícula que repassa no només el funcionament actual de la companyia des del seu centre de producció de Canet de Mar, sinó també tot el seu recorregut. S’alternen els comentaris dels seus protagonistes (membres actuals de la companyia, gent que hi ha passat, personatges que han gravitat com a satèl·lits al seu voltant, esdeveniments importants del país i el grup, etc.) amb una història al més estil Comediants mitjançant una senzilla animació que recorda els collages, les màscares i les ombres xineses. Com gairebé tothom ha comentat, com tants d’altres relats del moment, la història d’aquests quaranta anys relatada en la pel·lícula no és només la trajectòria d’una companyia teatral, sinó la crònica del país, des de la dictadura franquista a l’actualitat. Els Comediants han aconseguit que difícilment es pugui parlar d’esdeveniments importants de la història del país sense mencionar-los.

Quan a principis dels anys setanta els Comediants van començar a fer camí estaven posant en pràctica, potser per intuïció o al contrari, amb un programari detallat, allò que reivindica Bauman: utilitzar l’espai públic, la festa i la tradició com a element revolucionari, contestatari i de provocació. Lluny del folklore dictatorial buit de significat, els Comediants prenien els elements lligats a la tradició per a fer-ne festa. Però no una festa d’alienació i oblit sinó justament el contrari: una festa que era al mateix temps una militància política i ideològica. És per això que no van poder deslligar la creació de la vida i van acabar convertint la companyia no en un mitjà per a viure sinó en una manera de viure creativament i reivindicativament.

I avui, quan estem pendent d’un nou pla d’usos que ha de convertir el centre històric de Barcelona en un altre park Güell, potser cal recuperar l’esperit dels Comediants dels anys setanta i convertir el nostre espai públic en una escena de confrontació, construcció i compromís al més estil Bauman possible i amb tota la festa que ens han ensenyat a fer els Comediants. 

[publicat a Núvol: http://www.nuvol.com/noticies/zygmunt-bauman-i-els-comediants/] 

PERQUÈ AMB LA VIDA NO N'HI HA PROU

Pintem perquè amb la vida no n’hi ha prou, escriu Miquel Barceló en els seus Quaderns d’Àfrica (Galàxia Gutenberg, 2004). Per a l’Albert Forns (el personatge, no l’escriptor) la seva vida tampoc és suficient (feina estil funcionari amb poca emoció, vacances a Menorca tedioses i parella estable massa tranquil·la) i per això decideix viure una falsificació. Com la Sophie Calle (l’artista, no el personatge de Paul Auster), aquesta experiència serà el que és la pintura per a Barceló, és a dir, la seva obra artística. La novel·la, per tant, relata el procés intel·lectual d’un artista incipient: el sorgiment de la idea, documentació, experimentació i realització de l’obra. Assaig i error constant. Èxits i fracassos de la primera obra d’un artista.

L’analogia, diuen els entesos, és un dels motors bàsics de la creació poètica i artística en general. Miquel Barceló, a la primera pàgina dels seus Quaderns que ja hem citat, afirma que es tracta d’una forma com una altra de realitat. A la novel·la Albert Serra (la novel·la, no el cineasta) l’analogia esdevé el motor recurrent. Els títols dels capítols, sense anar més lluny, són tot analogies: “Albert Serra, Beckett, Pasqual Maragall”; “Palamós, Benidorm, Central Park” o “Hemingway, aeròlits, Baudrillard”, per posar alguns exemples. De fet, el punt de partida bàsic és una gran analogia: Albert Serra – Albert Forns (i queda palesa a la portada del llibre, on els dos noms apareixen un sota de l’altre, com reflectits en un mirall que distorsiona els cognoms).  Aquesta qüestió deixa clara la intenció artística de l’autor, que pretén anar una mica més enllà que de la simple trama novel·lística sense més pretensions.

L’altre gran recurs que utilitza Albert Forns (aquest sí, l’escriptor, no el personatge) és la falsificació, que esdevé el leitmotiv de la novel·la. En la trama, la falsificació és el punt de partida artístic: fer-se passar per un altre, però no només com un joc, sinó amb una voluntat realment creativa, artística. És per això que la novel·la es converteix en un assaig i reflexió sobre elements que han d’ajudar al personatge a crear aquesta falsificació de l’Albert Serra. Qüestions com la identitat de l’autor i la seva obra, el fingiment i la naturalitat de l’artista, la desnaturalització i originalitat de l’obra o la relació entre el simple postureig (ja que ens hem inventat recentment aquesta paraula) o la performance artística. És llavors quan Salvador Dalí, Andy Warhol, Enrique Vila-Matas, Samuel Beckett, Miquel Barceló, el Quixot o el Che Guevara esdevenen no només elements que permeten la reflexió sinó personatges importants i decisius de la novel·la. A l’autor (l’Albert Forns, no l’Albert Serra) li serveixen aquests noms propis per intentar marcar fronteres, o justament, ajudar a diluir-les una mica més, entre acció i artista, obra i personatge. Evidentment, l’Albert Serra (el cineasta i també el personatge) i els seus actors,  que no són actors professionals, apareixen sempre com a rerefons: allà on el narrador sempre retorna dels seus excursos assagístics.

La novel·la, per tant, es pot considerar un assaig entès en dos sentits: per un costat, com a gènere literari de prosa de reflexió sobre temes tan immensos com la creació artística i la identitat de l’artista. Per un altre costat, assaig entès com a provatura escènica (el protagonista, en el fons, s’està entrenant per a debutar en escena com a Albert Serra) i artística. Cal dir que en alguns moments, aquesta sensació d’experiment i tempteig del narrador/protagonista provoca que la novel·la vagi obrint fronts i  fa pensar que potser caldria tancar algun dels molts temes desplegats al llarg dels capítols. Al mateix temps, però, justament aquesta mateixa sensació d’inacabat o potser de punt de partida fa agafar ganes de llegir la propera proposta d’Albert Forns, on s’acabi de concretar tot allò que s’anuncia en aquesta opera prima.

Però  tant d’assaig no ha de fer oblidar que estem davant d’una novel·la: és a dir, una convenció literària, amb uns personatges, una trama i uns conflictes a solucionar. I si en algun moment ens n’oblidem, el propi títol explicita que no estem davant d’un estudi que analitza la psicologia interna dels creadors. A més a més, per acabar-ho d’arrodonir, es tracta d’una novel·la fresca i divertida, on la reflexió teòrica sobre creació artística no està renyida amb escenes hilarants de vida quotidiana i on l’humor, la intel·ligència i la perspicàcia es troben al servei d’una història per llegir a la platja, justament on tot comença quan l’Albert Forns (el protagonista) decideix convertir-se en l’Albert Serra (el personatge, no el cineasta). 

El miratge de Girls

EL primer capítol de Girls em va sorprendre. Els meus prejudicis havien estat en funcionament i van caure de cop en la primera escena: m’havien dit que era una sèrie sobre noies joves a Nova York, que acaben les seves carreres respectives i que intenten buscar-se la vida i obrir-se camí a l’inhòspit i captivador Brooklyn. M’havia cregut que es tractava d’una mena de seqüela  de Sex and the City. Però la primera escena ja em va deixar un somriure i ganes de veure’n més: una noia amb el seu estudiat despentinat i roba de segona mà vintage, llicenciada en lletres i pretensions d’assagista (amb qui, mal em pesi, m’hi podia reconèixer en alguns aspectes) rebia la notícia per part dels seus pares, uns pares amables i enrollats, que se li acabava la manutenció i que si volia seguir vivint a Nova York com al llarg de tota la seva carrera, ara acabada, ho havia de fer pel seu compte. I aquest és el punt de partida d’una sèrie de capítols de mitja horeta fresca i divertida.

El que més em va agradar de la primera temporada va ser el seu sarcasme: es presenten uns personatges, femenins sobretot però també alguns masculins, ridículs i entranyables alhora que exigeixen del món que els tracti de forma especial perquè ells se’n senten. La supèrbia i la ingenuïtat que als divuit anys és bonica, als vint-i-cinc és extremadament ridícula. I més si t’ho pots mirar des de fora. Mentre anava veient com la Hannah, la Marnie, la Jessa, l’Adam, la Shoshanna, etc.  són obligats a comportar-se com adults quan encara s’aferren a  la coartada de l’adolescència em permetia reconèixer-hi  trets de gent ben propera i, silenciosament, algun element ben meu. A més a més, la creadora de Girls, i actriu protagonista, Lena Dunham, té 26 anys quan comença a gravar el seu episodi pilot per la HBO, i s’erigeix com a la “veu d’una generació”, tal i com intenta pretensiosament el seu personatge: la metaficció està servida, qüestió que sempre em fascina.

La sèrie és molt divertida: la caricatura i el joc amb els miralls convexos permet a Lena Dunham i al seu equip crear escenes i trames realment hilarants i al mateix temps identificables amb la realitat nostra més quotidiana. Cal dir, però, que la segona temporada ha estat una mica decepcionant, potser perquè l’element sorpresa ja ha passat. El fet és que  els personatges han acabat sent tan caricatura de la caricatura que semblen figures massa exagerades i han perdut la versemblança que al principi tenien i que permetia sentir-t’hi identificat o experimentar certa empatia en moments concrets. Alguns capítols, a més a més, perden el ritme i la frescor del principi i acaben essent fins i tot, avorrits. Però bàsicament, el que ha fet perdre força la sèrie ha estat el final de la segona temporada que sembla contradir la desenfrenada modernitat (o postmodernitat, o postpostmodernitat) de la sèrie: les dues protagonistes femenines, que han anat caient en un espiral de desesperació buida que fins i tot les ha allunyades de tothom, són rescatades al mateix moment pels seus respectius xicots, un de ric i un altre d’interessant, que corren a buscar-les per salvar-les d’elles mateixes. Jo em creia, francament, que ja ens havíem emancipat d’aquesta idea del cavaller d’armaudra lluent que rescata princeses i de la damisel·la feble que necessita ser rescatada. I al final de l’últim capítol em va tornar al cap la Carrie Bradshaw i les seves amigues, desesperades per trobar marit, i vaig pensar que potser Girls ha estat  només un breu miratge.

Variacions Dei Furbi

Ningú diria que en un carrer tan estret hi estiguin passant coses tan grans. Tan grans com la famosíssima Flauta Màgica de Mozart, una de les òperes més representades a totes les sales europees. És símbol de classe, d’alta cultura, de gust elitista. I Mozart la va compondre al voltant de la màxima de la broma: es tracta d’un joc musical i teatral, d’una broma plena de màgia, amor, sexe, on els bons i els dolents es barallen i finalment triomfa l’amor. En aquestes aquestes Variacions, la companyia Dei Furbi s’acosta a aquest origen divertit de l’obra. Més que una modernització, l’espectador hi troba el moll de l’òs de l’obra mozartiana.

En les Variacions Dei Furbi, d’una intensa hora i mitja, la companyia recupera l’alegria i la broma, que no la lleugeresa ni l’astracanada, de l’original. Acostar-se a grans noms de la cultura europea, com Dante, Shakespeare, Goethe o Mozart, mostra una gran valentia per part d’aquesta companyia i alhora una gran seguretat en la qualitat amb que es tracten aquests autors i les seves obres. L’humor és una marca de la casa, però també l’alta aptitud dels cantants i actors i l’acurada direcció escènica de reminiscències de commedia dell’arte. 

Aquest és un espectacle perfectament rodó: que creix i retorna on ha començat, després d’oferir un viatge distret i profund, intens i amable. On escenografia i vestuari responen també a aquesta idea de qualitat i sobrietat: que també creixen per retornar on han començat. Com moltes vegades passa amb l’art, la senzillesa (en aquest cas, l’absència d’instruments musicals més enllà de la veu humana o d’un gran aparat de tramoia) comporta una molt més gran preparació i feina. Fins el 7 d’abril encara s’estan a la Seca, disposats a fer passar una bona estona, serena i divertida, a través de les seves particulars variacions de la Flauta Màgica. Estic força convençuda que Mozart hauria disfrutat de les Variacions Dei Furbi. 

"EN AQUEST LLIBRES RES ÉS VERITAT"

Aquesta novel·la de Kurt Vonnegut no és més que un joc, que una broma immensa. Ja ho anuncia el mateix títol: Bressol de gat és aquell tradicional joc de fer figures amb uns cordills entre els dits. Com se sap, tots els jocs tenen les seves normes que permeten construir realitats particulars, al marge de la vida quotidiana, i que sovint no deixen de ser distorsions de la vida seriosa del món dels adults. Bressol de gat pretén ser això mateix: un joc amb unes normes molt concretes que distorsiona unes realitats determinades. La novel·la s’enceta amb la següent cita del venerat Bokonon: “En aquest llibre res és veritat”. El Joc, la mentida, la broma... són els absoluts que regeixen la novel·la i el lector que, com un nen o un deixeble del bokononisme encara innocent, va entrant poc a poc al món esbojarrat d’aquest joc de bressol de gat.

El punt de partida argumental, si és que aquest té alguna importància, és la voluntat d’un periodista de resseguir la biografia d’un dels pares de la bomba atòmica, empresa que el porta fins a una república bananera del Carib amb una dictadura ferotge i feliç i una religió que aporta mentides i respostes a tots els seus deixebles. El joc, com es pot comprovar pels temes que tracta Vonnegut, no és innocent en cap cas. A la novel·la hi ressonen les paraules contundents i transcendents de Kurtz (“l’horror, l’horror”) o les formes evangèliques de passatges, exemples i versicles. Tot, però, és distorsionat sota l’escriptura de Vonnegut: les atrocitats i les qüestions vitals transcendentals relatades es presenten embolicades de bromes que deixen al lector un somriure als llavis permanent i, sovint, una riallada. Nans i gegantes, esclaus que inventen religions estranyes, fabricants de bicicletes que tenen por de comunistes, belleses exòtiques amb addiccions al boko-maru, terribles i necessàries tortures, mons que s’enfonsen en cataclismes globals, etc. En aquesta novel·la, és mitjançant el joc i la broma (és a dir, a través d’unes normes molt concretes) que es presenta la distorsió, la caricatura i el guinyol, de l’home de la segona meitat del segle XX.

Kurt Vonnegut no és un autor popular a casa nostra: forma part de la contracultura americana dels anys seixanta. La seva, però, és una biografia que passa per les crueltats europees de la Segona Guerra Mundial i aquesta és, potser, una qüestió que pot explicar perquè el rerefons de les seves mentides novel·lesques és tan violent, tan ferotge. Aquesta és una de les seves novel·les més populars als Estats Units, un d’aquests productes nascuts des de moviments crítics al marge de la cultura establerta reconvertit en un text de culte i venerat per estudiosos i universitaris. En aquesta novel·la, Vonnegut és capaç, entre broma i facècia, de posar l’home modern entre les cordes d’un bressol de gat gens innocu.

Poder llegir aquesta novel·la amb la magnífica traducció de Martí Sales (una d’aquelles traduccions que et permet oblidar que estàs llegint un text traduït), és gràcies als objectius ambiciosos de l’editorial Males Herbes. Aquesta empresa jove es va presentar en societat el passat mes de setembre amb aquest Bressol de gat.  Ells pretenen oferir llibres contraculturals i de gènere, posant èmfasi a la sàtira. És, per tant, Kurt Vonnegut un bon ambaixador d’aquestes intencions, i Bressol de gat pot esdevenir el text fundacional d’un nou culte entre nosaltres. Culte que, com ens ensenya Bokonon, no serà més que un grapat de mentides. I finalment, davant del text de Vonnegut, no ens queda cap altra opció més que repetir, com a bons bokononistes, “caram, caram, caram”.  

Article publicat a l'Espira, suplement cultural del DBalears el diumenge 17 de març  de 2013  

L’OPORTUNA PISTA DE GEL

El llibre que ens ocupa no és allò que se’n diu una novetat. Ni tampoc és cap obra d’un autor novell. Ni la novel·la de presentació d’una nova editorial. Es tracta d’un autor consolidat, desaparegut prematurament, publicat per una editorial de les històriques. Allò que ens permet considerar aquesta novel·la una novetat és el fet que l’editorial Anagrama hagi pres la decisió de llançar-la en format butxaca: La pista de hielo de Roberto Bolaño, es troba dins la col·lecció Compactos d’Anagrama des del passat novembre.

La pista de hielo és una novel·la que entra dins l’esfera de l’etiqueta de narrativa negra. La seva és la història d’un assassinat, qüestió, a més a més, que s’anuncia des de les primeres pàgines. A través dels personatges es retraten algunes classes socials determinades: la més baixa, la dels indigents o treballadors que es mouen a fer feines temporals allà on hi hagi turisme, bevedors, artistes fracassats, immigrants sense papers, etc. i alhora una classe social mitjana-alta igualment sòrdida. El dibuix que la trama i els personatges van creant de les capes socials d’aquesta ciutat de costa es pot considerar un tret significatiu de les novel·les negres, que tantes vegades prenen la voluntat de ser alhora novel·les socials. L’estructura narrativa és també manllevada d’alguns clàssics negres: s’intercalen les declaracions, amb un marcat to oral, de tres homes vinculats a un assassinat i a una mateixa dona, a partir de les quals es va perfilant la constel·lació dels altres personatges, vertaders protagonistes de les accions que es narren.

Es tracta d’una novel·la que juga i manipula a la perfecció la intriga. La fragmentació narrativa, a través d’escenes desordenades cronològicament, explicades a mitges o més d’una vegada a través de les declaracions dels personatges, ajuda a crear la sensació de puzzle que el lector va muntant al seu ritme. La proliferació d’informacions d’accions que es desenvoluparan molt després en el temps però que els personatges, que ja han viscut allò que estan explicant, coneixen a la perfecció, és imprescindible per crear i potenciar al màxim la intriga dels esdeveniments. La informació es dosifica i la novel·la funciona com un artefacte perfecte, on res s’escapa.

Dels tres protagonistes un és xilè i l’altre mexicà. Els dos, poetes. Un d’ells, el mexicà, ha tingut poca sort a Barcelona i viu de forma precària, il·legalment, i decideix marxar cap a la costa durant l’estiu a buscar feina. El seu antic amic de fatigues, el xilè, a qui li ha anat millor l’emigració, li dóna feina a un càmping de la costa com a vigilant nocturn. Aquests personatges i les situacions viscudes al càmping són marca de la casa: apareixen en d’altres novel·les de Bolaño i fan somriure al lector avesat a la seva literatura. Un altre element recurrent de la narrativa de Bolaño que es pot trobar en aquesta novel·la és el grup d’indigents (que viuen de la voluntat dels turistes, de cantar als bars o de feines temporals mal pagades) sòrdid i alhora tendre, que recorda als clochards de Rayuela, entre els quals s’hi compten poetes i intel·lectuals mig satisfets i etílics. Finalment, cal afegir que l’ús dosificat d’imatges impactants és un altre dels recursos de Bolaño que apareix en aquesta novel·la: la situació insòlita de la pista de gel del títol o l’oportunisme d’un ganivet de cuina que brilla en la foscor en són exemples. Cal dir, però, que en aquesta novel·la hi ha algun element sorprenent, tenint en compta la producció de l’autor: es tracta de l’explicitat del context històric i social en el qual es desenvolupa l’acció. Malgrat no es digui el nom de la ciutat on transcórrer la història, el context polític municipal de finals dels setanta a una ciutat mitjana i turística de Catalunya està perfectament perfilat. Fins i tot, el tercer narrador, de nom Enric Rosquelles, és descrit amb pulcritud, perfilant tots els elements de la seva personalitat, també el fet que sigui català i socialista, per exemple.

Es tracta d’una molt bona novel·la que té tot allò que cal demanar a una bona novel·la: una història de les que enganxa, personatges amb interès a qui el lector s’hi encara (es coneix la realitat sempre a través dels seus ulls), una estructura perfectament meditada que funciona a la perfecció, escenes contundents, etc. En definitiva, Roberto Bolaño sense descafeïnar. És veritablement una sort (un encert editorial, potser) tenir aquesta novel·la en format butxaca perquè ens permet rellegir-la, comprar-la o regalar-la. I també poder-la portar a la bossa (cosa que no es pot dir de tots els llibres de Bolaño) perquè enganxa tant que s’aprofita qualsevol minut per a poder llegir un capítol més. 

Article publicat a l'Espira, suplement cultural del DBalears el diumenge 20 de gener de 2013  

ELS FANTASMES I LA VIDA

Jove és la característica d’aquest llibre: el títol és jove, el protagonista és un jove escriptor (que deixa de ser tan jove), l’autor és jove i novell i l’editorial, Raig verd, és una jove editorial de Barcelona que s’estrena amb una línia de narrativa interessant i suggerent. Tot i que l'estil no sembla que sigui una de les prioritats de l'escriptor, la novel·la que tenim a les mans és fresca, atrevida i malda per explicar, entre d’altres coses, quins són els processos vitals i creatius d’un jove literat que pretén convertir-se en el nou impacte de les lletres catalanes. 

Així doncs, el protagonista és un escriptor i la història que s’explica és la gestació d’una novel·la (la que estem llegint?) que dura ben bé deu anys. Els primers intents del protagonista per escriure una obra literària són fallits per diverses raons. Tal i com diu el narrador, el jove autor s’ha estimbat al precipici abans de poder acabar els seus projectes narratius. I és que qualsevol escriptor lluita constantment contra els seus fantasmes: aquelles lectures que han fascinat en algun moment de la vida i que exerceixen no ja com a model, sinó com a una fita impossible. Només es pot arribar a escriure si hom és capaç de conviure amb aquesta pressió i intenta no assemblar-se a cap model i alhora els integra en les pròpies creacions. D’alguna manera, com en tantes altres coses, cal matar el pare. I Víctor Sabaté ho fa: és capaç de convertir els espectres d’aquests models en matèria novel·lesca. D’aquesta manera, els referents literaris, explícits o no, són l’eix que construeix l’argument i el ritme de tota la narració. Hawthorne, Melville, Ocampo, Bioy Casares, Borges, Vargas Llosa... esdevenen el motor de la novel·la: són la causa i la conseqüència de tot el que hi passa. Una vegada més, la metaliteratura i les narracions autorreferencials serveixen per crear un artefacte literari complet.

El resultat és una novel·la curta on es reflexiona sobre binomis des de la no lleugeresa però sí senzillesa: vida i literatura; lectura i escriptura; fantasia i quotidianitat. No es pretén aportar lliçons o solucions a aquests absoluts vitals sinó que es plantegen de forma subtil. Els protagonistes es mouen entre una vida anodina i les aspiracions de la creació literària, entre les esperances quotidianes importants, com esdevenir pares, i les experiències paranormals, com descobrir que el fantasma d’un escriptor del segle passat ha plagiat un conte de joventut. La veu del narrador, que és la del protagonista, mostra un to de perplexitat al llarg de tota la novel·la: el fet que està narrant és inexplicable per les lleis naturals i això justifica el to dubitatiu i sorprès, però també es narren altres elements absolutament quotidians tenyits de realisme (com treballar a la recepció d’un hotel, anar a comprar llibres a la llibreria La Central o voler tenir un fill) amb el mateix to. I és que la vida quotidiana, per molt insubstancial que sembli, sovint també deixa els seus protagonistes perplexos.

És aquest to agredolç el que trobem més interessant de la novel·la: la fantasia, la literatura, poden tenyir la realitat, però massa sovint només l’edulcoren. La vida, en definitiva, és el que queda. Encara que estigui poblada de fantasmes i d’altres elements fantàstics cal conviure amb la rutina, amb els fracassos, amb les decepcions. I alhora, és potser gràcies a aquesta fantasia, a la literatura, en definitiva, que es fan suportables les rutines, els fracassos i les decepcions. 

Article publicat a l'Espira, suplement cultural del DBalears el diumenge 25 de novembre